dimarts, 10 de maig de 2016

LA PRIMERA APORTACIÓ

Començo reproduint el meu bitllet de l'eix diari d'aquesta setmana. Diu així:

DILEMA ELECTORAL
Suposadament, han estat tres mesos de treball intens de tots els partits per intentar formar govern. El resultat final està a la vista. El rei ha tancat la legislatura i anem de cara a unes noves eleccions que es barrejaran amb l’alegria i el coets de la revetlla de Sant Joan. Als partits polítics amb aspiracions a remenar les cireres se’ls ha girat feina.
D’entrada, la de resoldre el dilema hamletià de ser o no ser. De mantenir el que van dir, prometre i proposar ara fa quatre mesos mal comptats, o de canviar propostes, candidats i fulls de ruta de cara a la nova campanya.
Si opten per la primera opció, aquella que els castellans exemplifiquen amb el seu “sostenella i no enmendalla”, corren el perill evident de repetir resultats propis i globals i, per tant, de veure’s abocats a una nova encallada en la qual només el PP semblaria sentir-se còmode, en permetre-li prorrogar quatre mesos més el seu interinatge actual. Actualitzar la mítica frase de Clausewitz ja que, si per ell, “la política era la continuació de la guerra per altres mètodes”, per Rajoy, l’interinatge seria la continuació del govern per altres mètodes.
Si opten per la segona opció, la que els catalans hem definit com “peix al cove”, entren en una dimensió desconeguda. La dels resultats incerts. Un possibilisme on només Ciutadans, monolític com és, semblaria sentir-se còmode. Fent bona aquella frase de Groucho Marx que deia “aquests son els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres”. La resta de partits significatius, son conscients de les conseqüències imprevisibles que aquesta opció podria comportar, víctimes com son de les divisions internes, amb faccions que esperen la mínima derrota per saltar a la jugular del perdedor. Del rival intern. I és que, malgrat a nivell de política general sembla haver arribat el pluralisme, a nivell intern els partits semblen funcionar encara de manera bipartidista. Dividits entre guanyador (únic) i perdedors (diversos però agrupats pel interès comú de desbancar al guanyador).
Quan analitzen les dues opcions, les cúpules de tots aquests partits deuen valorar els possibles resultats. I veure que la primera opció, tot i el perill evident d’haver d’anar a una tercera cita electoral, els garanteix un possible nivell de caiguda de votants suportable. Cal recordar que la refotuda llei d’Hondt, amb participació baixa, premia als partits grans, és a dir, a ells. 
Per tant, és una opció llaminera. Sobretot amb la por a nous escenaris que sembla haver-los agafat de cop i que es manifesta –és la meva opinió- en la domesticació del discurs que han mostrat els líders aquests darrers dies, reconeixent errors en els debats quan esmentaven la calç viva o la indecència.
I en una altra cosa que, com a biòleg, em crida l’atenció. La malaltissa obsessió de tots per apuntar-se al concepte de full de ruta. Ho dic perquè un full de ruta sembla una cosa força acotada i tancada (com un itinerari d’autobús), que obliga a passar per uns punts concrets i a no ultrapassar unes línies roges (segon concepte tancat i rígid). Encara que se’ns vengui com exemple de coherència. Els dinosaures no van acceptar posar-se a dieta i van acabar com tots sabem. O com va acabar la lletera del conte tot i el seu full de ruta perfectament establert.
I és que, tornant a la biologia, hem de constatar i acceptar que la realitat es diversa, complexa i, fruit precisament d’aquesta complexitat, imprevisible. Com la política, on l’aparició d’uns papers secrets pot fer plegar un ministre o el remordiment i poca prudència d’un líder i el seu entorn, destapar un escàndol. Per tant, no sembla que la forma més sensata i biològica d’encarar un problema, sigui tancar-se en banda i apostar per una solució única, monolítica, plenament planificada i estrictament compromesa. Cal una mica més de versatilitat. Altrament, potser ens podríem estalviar la campanya electoral (en diners i pallissa als ciutadans) i anar a votar demà passat.

A més, aquestes estratègies, fins no fa massa, no les solíem titllar d’immobilistes?
Bon dia a tothom:
Acabo de decidir que us donaré la tabarra una temporada. Tinc moltes coses a dir i opinar i espero que estigueu disposats a escoltar-me més enllà del Facebook on vaig dient coses. Ara només us volia saludar. Recuperar els sistemes de treball desprès de tant de temps, no es fàcil. Disculpeu si cometo errors.