dimarts, 10 de maig de 2016

LA PRIMERA APORTACIÓ

Començo reproduint el meu bitllet de l'eix diari d'aquesta setmana. Diu així:

DILEMA ELECTORAL
Suposadament, han estat tres mesos de treball intens de tots els partits per intentar formar govern. El resultat final està a la vista. El rei ha tancat la legislatura i anem de cara a unes noves eleccions que es barrejaran amb l’alegria i el coets de la revetlla de Sant Joan. Als partits polítics amb aspiracions a remenar les cireres se’ls ha girat feina.
D’entrada, la de resoldre el dilema hamletià de ser o no ser. De mantenir el que van dir, prometre i proposar ara fa quatre mesos mal comptats, o de canviar propostes, candidats i fulls de ruta de cara a la nova campanya.
Si opten per la primera opció, aquella que els castellans exemplifiquen amb el seu “sostenella i no enmendalla”, corren el perill evident de repetir resultats propis i globals i, per tant, de veure’s abocats a una nova encallada en la qual només el PP semblaria sentir-se còmode, en permetre-li prorrogar quatre mesos més el seu interinatge actual. Actualitzar la mítica frase de Clausewitz ja que, si per ell, “la política era la continuació de la guerra per altres mètodes”, per Rajoy, l’interinatge seria la continuació del govern per altres mètodes.
Si opten per la segona opció, la que els catalans hem definit com “peix al cove”, entren en una dimensió desconeguda. La dels resultats incerts. Un possibilisme on només Ciutadans, monolític com és, semblaria sentir-se còmode. Fent bona aquella frase de Groucho Marx que deia “aquests son els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres”. La resta de partits significatius, son conscients de les conseqüències imprevisibles que aquesta opció podria comportar, víctimes com son de les divisions internes, amb faccions que esperen la mínima derrota per saltar a la jugular del perdedor. Del rival intern. I és que, malgrat a nivell de política general sembla haver arribat el pluralisme, a nivell intern els partits semblen funcionar encara de manera bipartidista. Dividits entre guanyador (únic) i perdedors (diversos però agrupats pel interès comú de desbancar al guanyador).
Quan analitzen les dues opcions, les cúpules de tots aquests partits deuen valorar els possibles resultats. I veure que la primera opció, tot i el perill evident d’haver d’anar a una tercera cita electoral, els garanteix un possible nivell de caiguda de votants suportable. Cal recordar que la refotuda llei d’Hondt, amb participació baixa, premia als partits grans, és a dir, a ells. 
Per tant, és una opció llaminera. Sobretot amb la por a nous escenaris que sembla haver-los agafat de cop i que es manifesta –és la meva opinió- en la domesticació del discurs que han mostrat els líders aquests darrers dies, reconeixent errors en els debats quan esmentaven la calç viva o la indecència.
I en una altra cosa que, com a biòleg, em crida l’atenció. La malaltissa obsessió de tots per apuntar-se al concepte de full de ruta. Ho dic perquè un full de ruta sembla una cosa força acotada i tancada (com un itinerari d’autobús), que obliga a passar per uns punts concrets i a no ultrapassar unes línies roges (segon concepte tancat i rígid). Encara que se’ns vengui com exemple de coherència. Els dinosaures no van acceptar posar-se a dieta i van acabar com tots sabem. O com va acabar la lletera del conte tot i el seu full de ruta perfectament establert.
I és que, tornant a la biologia, hem de constatar i acceptar que la realitat es diversa, complexa i, fruit precisament d’aquesta complexitat, imprevisible. Com la política, on l’aparició d’uns papers secrets pot fer plegar un ministre o el remordiment i poca prudència d’un líder i el seu entorn, destapar un escàndol. Per tant, no sembla que la forma més sensata i biològica d’encarar un problema, sigui tancar-se en banda i apostar per una solució única, monolítica, plenament planificada i estrictament compromesa. Cal una mica més de versatilitat. Altrament, potser ens podríem estalviar la campanya electoral (en diners i pallissa als ciutadans) i anar a votar demà passat.

A més, aquestes estratègies, fins no fa massa, no les solíem titllar d’immobilistes?
Bon dia a tothom:
Acabo de decidir que us donaré la tabarra una temporada. Tinc moltes coses a dir i opinar i espero que estigueu disposats a escoltar-me més enllà del Facebook on vaig dient coses. Ara només us volia saludar. Recuperar els sistemes de treball desprès de tant de temps, no es fàcil. Disculpeu si cometo errors.

dijous, 5 de desembre de 2013

QUINA BARRA

Llegeixo que la Sra Saez de Santamaría ha explicat que, si es presenta la proposta de consulta, ells la duran (de dur, no d'unio) al Tribunal Constitucional.
Ja tenim el motiu tècnic que algún dels factótums del govern insinuava com a causa del retard en la consulta. L'argument perfecte per allargassar l'agonia quatre anys més. Una nova legislatura si finalment decideixen optar per les eleccions plebiscitàries. Un invent que, des de dins de la llei que, ens agradi o no, accepten, no té cap sentit. Perquè, què en treurem de tenir majoria absoluta al Parlament de Catalunya si la tenim repartida entre dos o tres partits que no veuen les coses del tot iguals? Tornar a donar l'espectacle de l'Estatut?
Ara ja nomès ens queda fer una porra per endevinar quin dia anunciaran el gran esdeveniment. Ves que no ho facin coincidint amb la rifa de la grossa aquesta que s'han tret de la màniga per fer entrar quatre euros al calaix.

dimarts, 20 d’agost de 2013

Torno a fer acte de presencia. No es pot estar a tot arreu

dilluns, 10 de desembre de 2012

dilluns, 26 de novembre de 2012

La meva reflexió

Ho vaig escriure divendres i, rellegint-ho avui que ho ha publicat La Fura digital (http://lafura.cat/opinio/porra) penso que no anava massa errat.

divendres, 23 de novembre de 2012

una lliçó

Es curiós. Ara que tan cofois estan de les Amèriques, que els convoquen per celebrar el 500 aniversari del descobriment, ningú (o més ben dit, només Melilla) sembla voler recordar que fa 100 anys ens van regalar un Protectorat al Marroc. Potser perquè els hi varem donar l'independència "gratia et amore"?
Ho he recordat a La Fura
http://lafura.cat/opinio/colonia-suplent